Origen Legendari de Roma

Origen legendari de Roma

Eneas

Quan Menelao, Ulises i Aquiles al davant de les tropes gregues conquistaren Troia, i la passaren a sang i foc, un dels poquets que se'n van salvar va ser Eneas.
Eneas era fill d'un príncep de Troia, Anquises, i d'una deessa, Afrodita (la Venus dels romans). Eneas és per tant un heroi. Un heroi és aquell que és fill d'un deu (o deessa) i d'un humà (o humana).
Durant la llarga Guerra de Troia (va durar déu anys), Eneas va ser un dels caps més importants dels troians. Però quan Aquiles i companyia van entrar a Troia, va haver d'escapar, si no, l'hagueren matat també com als altres.

La Eneida

Virgilio, un poeta romà, va escriure molts anys després, ja en ple apogeu de la República Romana, una obra titulada La Eneida la quual narra les aventures que va haver de passar Eneas en fugir de Troia.
Eneas (segons Virgilio), sota la protecció dels déus va iniciar la fugida per mar que el va fer aplegar fins la península Itàlica. Va deixar el baixell abandonat a la platja i se'n va anar terra endins.
Va arribar al Laci (el Laci és una regió que n'hi ha al centre d'Itàlia que dóna al mar Tirré) i allí va conéixer a una xica que li deien Lavinia, que era la filla d'un rei Llatí -els llatins era una tribu que vivia en aquesta zona-. Se'n va enamorar d'ella i es van casar.
Eneas va fundar una ciutat a la qual li va ficar el nom de la seua esposa. Tingueren fills i allí passaren la resta dels seus dies.

Els descendents d'Eneas

Un dels seus fills, de nom Ascanio, no va voler ser menys que son pare i en va fundar una altra de ciudat, Alba Longa.
Després d'uns dos-cents anys de l'arribada d'Eneas a la península Itàlica, dos dels seus descendents, Numitor i Amulio regnaven en el Laci. Però pareix ser que això de dos per a un tro és massa. Llavors el que va passar va ser que, un dia, Amulio, ho va veure clar: la millor manera de convèncer el seu germà de què era convenient que regnara un rei sols -naturalment ell, i no el seu germà- era matar-lo. I així ho va fer. Però no era interessant que els seus nebots (els fills de Numitor) estigueren per ací sabent que el seu oncle havia matat son pare. L'única eixida que li quedava va ser matar-los a tots. I d'aquesta manera ho va fer, però n'hi havia una nebodeta que li deien Rea Sílvia, que la va veure tan bonica que no va tindre cor per matar-la. Això sí, alguna cosa s'havia de fer per a què no tinguera mals pensaments i li vingueren idees rares al cap per allò de què ell havia matat son pare. Amulio va veure clara la solució: fer-la sacerdotissa de la deessa Vesta (com si diguérem, monja) així, a més de ser recluida en el santuari, com que no es podia casar, tampoc n'hi havia el perill de què els seus fills pugueren venjar la mort del seu avi.

Rea Sílvia

Rea va acceptar, quin remei li quedava!, el tracte, però semblava que allò de ser sacerdotissa no li omplia del tot. Així és que un matí d'estiu que la calor apretava i que ningú la vigilava, es va fer l'ànim i se'n va anar a pegar un tomb per la vora del riu Tiber, només per allò de prendre la fresca.
El cas va ser que es va asseure a l'ombra d'un pi, li va venir el son, i es quedà dormideta.
Per casualitat, Júpiter, el deu de la guerra, que tot s'ha de dir, sempre tenia ganes d'això, és a dir de guerra, i per això venia molt per la Terra, per veure si organitzava alguna que altra guerreta, i també (tot s'ha de dir) per veure si en trobava alguna xiqueta (que a la qual cosa també n'era molt aficionat) i, de sobte, que es topa amb la bella Rea en braços de Morfeu (Morfeu era el deu de la son). Pareix ser que Cupido (una mena de déu que es dedica a què la gent s'enamore al ritme de les seues fletxes) va fer la seua tasca i Júpiter s'enamorà de la mortal. Bé, no entrarem en detalls. Cadascú que s'imagine la situació segons la seua fantasia li permeteixca, el cas és que deixà embarassada a Rea Sílvia sense que ella es despertés ni se n'adonés del que havia passat. Sense comentaris.

Ròmul i Rem

Quan el seu oncle es va enterar del cas (que la seua nebota estava embarassada), i en veure que Rea Sílvia no li'n sabia donar explicació, la va voler matar. Però s'ho va pensar i la va deixar parir. Aplegà el moment i no en tingué un, sinó dos de fills. Poc li va importar això; va manar que agafaren als bessonets i els ficaren en un cabàs i que els tiraren al riu.
La sort va voler que el cabàs on anaven els dos xiquets s'enganxara amb unes branques i allí es van quedar els bessonets plorant.
Hagueren mort si no hagués sigut perquè una lloba se n'adonà dels plors. I sense pensar-s'ho dues vegades (les coses que fa la llegenda) s'arrimà al cabasset, i amb la boca l'agarrà i salvà als bessonets. I no en va tindre prou amb això. Els va alletar, i els va cuidar fins que es van fer majorets. I aleshores, Ròmul i Rem (perquè eixe era el nom dels xiquets) se'n van anar cap a la ciutat i van abandonar la seua mare adoptiva.
Com tot s'acaba per saber, els bessons en aplegar a Alba Longa es van assabentar de la veritat. Pensat i fet, entraren al palau, mataren al seu oncle i es proclamaren legítims reis.
Els bessons, una vegada reis, van voler fundar una nova ciutat un poquet més lluny d'Alba Longa, i van triar, per allò del sentimentalisme, justament un lloc a la vora del riu Tiber, allí on la lloba els va trobar i els va salvar la vida.
Ara calia posar-li nom a a quella ciutat. No dóna la impressió que això tinguera massa importància en un principi, però, els dos bessons es veu que eren força cabuts, i cap d'ells consentia que el nom fóra el que no havia dit ell. Es van posar a barallar-se, i la cosa va anar pujant de to fins que Ròmul, va solucionar la qüestió. Li dirien Roma, i si no estava d'acord el seu germà, que s'atenguera a les conseqüències. Rem va dir que no que no li agradava aquell nom, que ell en tenia un altre millor, i va haver, doncs, d'atendre's a les conseqüències. Un cop al cap va acabar amb la vida del pobre Rem. Ròmul acabava de donar nom a la ciutat que aplegaria a ser l'ama de mig món, Roma.

Per això el símbol de Roma és una lloba alletant dos xiquets.