La meva llista de blocs

Elogio del silencio

Hoy me he propuesto no hablar de nada. Aunque la pantalla del ordenador, limpia y virginal, me incite con su pálido silencio a escribir, no pienso decir nada. Y no es que no tenga nada que contar, sino todo lo contrario. Tantas historias, tantas emociones, tantos sentimientos, tantos deseos de compartirlos con vosotros, que hoy, sentado frente al ordenador, he decidido no expresar nada. Será rebeldía. No, no puedo oponerme a nada porque a nada me enfrento. Sin embargo, nada me hará hablar hoy. Tal vez mañana. Hoy no. Hoy quiero compartir con alguien mi silencio. ¡Cuantas cosas pueden llegar a decirse callando! ¡cuánta desazón puede provocar un silencio roto por unas zafias palabras!. Callemos, pues. Disimulemos nuestro pensameniento con un sigiloso y pudoroso silencio. Hoy no digo nada. Me guardo celosamente para mí mis pensamientos. Que nadie sepa que soy feliz. Que nadie me pregunte nada porque nada sé. Hoy quiero callar rotundamente y ser firmemente feliz. Una voz agorera me dirá: "¡egoista!" y yo no le contestaré. Callaré. Y seré feliz.

La morralla

De vegades m'agrada regirar entre les pàgines del meu cor i mirar a poc a poc el que n'hi ha escrit. Avui, potser la pluja, eixa acollidora pluja que aquest capvespre acarona la ciutat, o potser la càlida soledat de la meua cambra, avui, siga per la raó que siga, m'he posat a girar pàgines i pàgines entre els meus records, i m'he parat en la morralla. La morralla es una cosa tan simple com un plat de peix sense gaire valor al mercat, però que un mariner, tots els dies en porta a sa casa. Jo, de menut, tots els dies del món en menjava de morralla. La paraula morralla forma part de la meua vida. Per això té una pàgina sencera en el meu cor.
Quan mon pare venia de la mar, el primer que feia era abocar el saquet de la morralla a la pica.
En el anys de la meua adolescència, el moment d'abocar la morralla a la pica coincidia amb les meues hores d'estudi vespertí.
Així és que mentre mon pare es netejava i ma mare distribuïa i rentava el peix, jo era a la meua habitació estudiant.
Allí tancat, rodejat de llibres, llibretes i maldecaps, romania al marge del que passava en la resta de la casa. Tot i això, no podia evitar que, inconscientment, els tènues i somorts sorolls que provocaven els meus pares en les seues tasques, dreçaren el meu pensament fins aquella tranquil·la i familiar rutina que vivia a l'altre costat de la porta de la meua cambra tancada a pany i clau. I m'imaginava el plat de morralla, ja net, sobre l'humit pedrís de la cuina. Una artificial i cridanera línia de llum groga que es dibuixava per sota la porta em deia que el llum del corredor era obert, i les passades de ma mare, que anava amunt i avall, ara emportant-se les sabates, ara la roba, m'advertia que mon pare estava acabant de llavar-se. De sobte, un cop sec de porta i silenci. La ratlla lluminosa de sota la porta de cop i volta s'esvania. El corredor ara estava a les fosques. Jo mirava el rellotge. Encara restava una llarga estona per al sopar. Els llibres que tenia al meu davant parlaven de coses remotes. Llunyans negocis que em duien a indrets inversemblants. La vida de l'estudiant té eixes coses, et passes tot el temps jugant a ésser geògraf, o químic, o historiador, o matemàtic... o somniador... i això, per a un adolescent és senzillament encisador.
Les hores discorrien amb un ritme calmós, espès, i cadenciós.
Unes veus amortides que venien del menjador i alguns indesxifrables sorolls del pis de dalt o del de baix, als quals la silenciosa soledat s'encarregava de conferir un aire misteriós, inundaven l'atmosfera penombrosa de la meua habitació. Una potent llum groguenca que es vessava sobre la taula on eren els llibres, trencava bruscament la vaporosa entreclaror, indicant clarament on estava l'epicentre de la cambra.
I entre complicades equacions matemàtiques, insignes autors literaris, enrevessades traduccions de llatí i interminables reguitzells de rius i muntanyes, es feia l'hora de sopar.
Soroll de portes que s'obrien, llums que s'encenien. Brogit d'un brunzit familiar a la cuina. De seguida, l'oïda era acompanyada per una fragància delatora. Era l'olor densa i suculenta dels peixos fregint-se en la paella que s'introduïa dolçament a dins del meu lloc d'estudi.
Aleshores tot canviava. Les històries i els problemes que portaven els llibres semblaven diluir-se'n com engolits per la penetrant flaire que em cridava des de la cuina.
El sopar ben prompte estaria llest i una veu des de l'altra punta del corredor assenyalaria aquest moment. Aleshores, ajornaria tots els afers que tenia mig enllestits, i me n'aniria al menjador. I allí enmig de la taula trobaria el plat de morralla presidint el sopar. Com sempre. Sent mut testimoni de les nostres converses quotidianes. Formant part de la nostra vida.


















Seguidors