Alguns emperadors romans

Introducció

La Història de Roma es divideix en tres grans etapes: la Monarquia (753-509 a.C), la República (509-14 a.C) i l'Imperi (27 a.C-476 d.C).

L'època imperial és doncs, una llarga etapa que abraça cinc segles. La característica essencial de l'Imperi és que al capdavant de tot n'hi ha la figura de l'emperador que és en realitat qui mana a Roma. El Senat ara passa a ser només un òrgan consultiu. L'emperador té les següents atribucions: Cònsol: autoritat suprema, dirigia l'exèrcit. Pontífex Màxim: Governava els afers religiosos. Censor: Censava els ciutadans i vetlava per la moral. Tribú: Tenia els poders del tribú de la plebs. A més de tot això, també l'emperador era qui convocava el Senat, qui legislava, qui nomenava magistrats, i qui reunia els comicis.

Finalment una altra cosa molt significativa va ser que de fet, tot i que no consta que el títol d'emperador fóra hereditari, la majoria dels emperadors es van succeir de pares a fills, i si no de pares a fills, a membres de la família. Tot plegat va fer que el nou règim es perpeturara segons el caprici de cada emperador i al marge dels consells que li puguera donar el Senat. Però pareix ser que allò de la màfia ja en aquells anys funcionava força, segons veurem, i cada vegada que es moria un emperador, les conspiracions anaven que volaven

Com ja ha quedat dit, l'època imperial va durar cinc-cent anys, i cinc segles donen per a molt. Només voldria dir quatre coses d'alguns emperadors que per una o altra causa en van ser famosos, i ací van.

Augusto (27 a.C. -14 d.C)

A l'emperador Augusto li deien en realitat Cayo Octavio, i era nebot-nét de Juli César, i a més fill adoptiu d'ell. Amb 19 anys va formar el "Segon Triunvirat" amb Marco Antonio i Lèpido. Després de moltes lluites i embolics que no vénen al cas, Octavio es va fer ell sol amb el poder, i el dia 23 de gener de l'any 27 a. C. va ser anomenat davant del Senat Augusto César. I aleshores es dóna per acabada la República i comença l'Imperi.

Així, el primer emperador de Roma va ser Augusto. Augusto va ser un emperador de llarga durada, doncs, va viure fins als setanta-sis anys, i en va ser una època d'esplendor romana, és aquell període d'uns trenta anys, fins a l'any 1 de la nostra era, en què en Roma n'hi havia una relativa pau (la pax romana).

Durant el regnat d'August és de ressaltar que va haver-hi un esdeveniment importantíssim: va nàixer Jesús de Nazaret.

Augusto tenia una única filla, Júlia, i la va casar amb Marcelo, el qual va morir al cap de dos anys sense tindre cap fill. Després la tornà a casar amb Agripa, però també va morir nou anys després sense donar-li fills. Augusto volia tindre un successor de la seua sang, però no va poder, doncs les dones no podien ser emperadores. A tot això, Lívia, la seua segona dona, quan es va casar amb Augusto, ja tenia un fill que li deien Tiberi. Lívia volia que Tiberio fóra el següent emperador de Roma, però a Augusto (per allò de que no tenia la seua sang, com ja s'ha dit abans) no li feia molta gràcia, però Lívia s'ho va muntar molt bé (diuen que fins i tot va fer assassinar a aquells pretendents al trono imperial que li feien nosa i entorpien el camía al seu fill) i va aconseguir que Augusto el designara com a successor. En temps de Tiberi va tindre lloc la mort i passió de Jesucrist. Va morir en l'any 37, sembla que asfixiat amb un coixí, a l'edat de 78 anys. El va succeir Calígula.

Calígula (37-41)

Calígula ha passat a la història com un degenerat que no va fer més que maleses els quatre anys que va durar el seu regnat. Segons es conta, tenia freqüents dolors de cap i atacs nerviosos que de vegades li feien perdre el sentit. En un d'aquests episodis, en desperetar-se es va creure que havia patit una metamorfosi. S'havia convertit en un deu. Per tant, el tractament que havia de rebre era el d'un deu. S'havia casat amb la seua germana, i la va deixar embraçada. En enterar-se Calígula de què anava a tindre un fill, es va posar a pensar en aquella història mitològica de Saturno que es menjava els seus fill per por de què cap d'ells li puguera disputar el seu tro, i ell no va voler ser menys que Saturno. Així és que amb un ganivet li va obrir la panxa a la seua germana i va intentar menjar-se el fetus.

Una altra que en va fer va ser anomenar el seu cavall cònsol, i per tant li va fer construir un xicotet palau per a ell.

La gent, els que formaven la seua cort i la guàrdia pretoriana (la guàrdia personal de l'emperador), es van cansar i el van matar.

Més informació en la pàgina "Roma antigua"