Ací teniu una redacció d'una xiqueta de 1er E (Irene Boscà), que no és la primera vegada que apàreix per ací, i que ens porta el record d'un parc (el "seu" parc). A mi m'ha paregut molt entranyable. Llegiu´lo i ja em contareu.
L'altre dia vaig anar al parc nou que han fet a la plaça de la Concepció.
Era bonic. Amb els seus abrets, les seues plantetes, i amb aquells gronxadors que donava gust mirar-los pels seus colors tan vius.
Però a mi em seguia agradant el parc al que sempre havia ant, perquè pense que allí ha estat mitja vida meua, i aquest parc m'ha vist créixer com ningú. Quan era petita, anava cada vesprada. Allí era un poc solitari, amb tot ja vellet, però m'encantava passar hores i hores allí.
Sabeu? és el més bonic record que tinc. I el millor és que puc anar quan vullga. Tots els meus amics van al de la plaça; i jo em quede solitària en aquest vell parc.
Encara me'n recorde de la vegada que me'n van regalar la meua primera bicicleta. Em passava tot el dia amb la "bici", em pareixia que estava en el cel... però ja em bé xicoteta, i ara passe d'ella.
La felicitat, la sinseritat... sembla mentida que un parc em puga donar aquests sentiments, però vos puc assegurar que sí que ho fa.
Irene Boscà Sorribes. 1er E
1 comentari:
Em pareix PRE-CIO-SA la redacció d'Irene. De veritat. Té una manera molt especial d'expresar els sentiments a l'hora d'escriure.
Aquell vell parc.. sembla mentida que una cosa tan insignificant ens conte tantes coses de la nostra infáncia, veritat?
Jo mateixa, guarde en la meva habitació un os de peluix, que em va regalar la mismisima Irene, que ho guarde desde fá molt de temps, i, podria dir, qué es l'os que uneix la nostra amistad.
Enhorabona per la redacció
Publica un comentari a l'entrada