temps de veda

Temps de veda

Mon pare sempre ha sigut bouero (al Grau de Castelló se’ls diu boueros a aquells que van al bou, és a dir, a la pesca de l’arrossegament). Només en puntuals ocasions ha anat embarcat al fanal el meu pare. Aquestes puntuals ocasions era quan venia la veda, allà a la primavera. Estic parlant dels anys seixanta; ara la veda es fa als mesos d'estiu. La veda abraçava els mesos de març, abril i maig. Aquests tres mesos les barques de bou desarmaven (desarmar significa parar tota activitat pesquera de la barca). Normalment aquest període de temps s’aprofitava per a fer alguna d’aquelles reparacions que no són urgents: pintar la barca, netejar-la de caragolillo, escometre alguna millora en el motor etc. Però tot això es feia sense cobrar un duro. El subsidi d’atur, en aquells anys -fins als anys vuitanta- no contemplava aquesta circumstància; llavors, el mariner sabia que si no s’espavilava, podia passar-se ben bé tres mesos sense cobrar. Tret de contades ocasions -com la majoria dels boueros-, mon pare el que feia era embarcar-se al fanal.
La gran diferència entre el bou i el fanal és l’horari. Al bou es pesca pel dia, i al fanal per la nit. La conseqüència directa de tot plegat és que el mariner del fanal no dorm a casa, doncs allà cap a les set o les vuit de la vesprada se’n va a la barca a pescar tota la nit, i el seu col·lega bouero en canvi, dorm a sa casa, i s’alça enjorn – a les cinc del matí- per fer-se a la mar a les sis o les set, segons estiguera estipulat. Jo, és clar, estava acostumat al ritme que imposava la pesca de l’arrossegament. Per tant ja m’havia fet a allò de dinar ma mare i jo tot sols entre setmana, però, a sopar totes les nits els tres junts. La veritat és que jo preferia aquesta darrera opció. I ho preferia, perquè durant tot el matí jo era a l’escola, i en acabat de dinar me’n tornava a anar-hi. Però quan eixia per la tarda –a les sis- mon pare si no havia aplegat a casa estava a punt de fer-ho. I ja tota la tarda el tenia al meu abast fins que me n’anava a dormir.
Quan venia la veda tot canviava.
En temps de veda, a mig dia en vindre de l’escola, em trobava a mon pare en casa. Moltes vegades estava dormint, i ma mare m’ho advertia només entrar-hi. Quan el dinar ja estava en taula ma mare el despertava. Mentre dinàvem mon pare em contava les peripècies de la jornada nocturna de pesca. Normalment eren més lamentacions que no alegries; que si no havien pogut pegar ull en tota la nit, perquè tota la nit se l’havien passat calant i xorrant, que si havien estat a punt d’agafar una mola d’aladroc de més de mil caixes i que quan ja el bot de boia estava començant les maniobres per a calar, van vindre els galfins i la cosa va quedar en un no res, o que si havien copat una quantitat tan gran de sardina que els mariners no havien tingut prou força –estic parlant de quan encara no s’havien inventat els sistemes mecànics per a pujar l’art a bord i tot s’havia de fer a mà- i havien deixat escapar més de la meitat de la captura... jo l’escoltava embaladit, i en la meua ment infantil es dibuixaven fosques històries de mariners enmig de la negror de la mar.
De vegades les notícies eren falagueres. La seua barca havia agarrat cinc – centes caixes d’aladroc que havien suposat un munt de diners. I jo que pensava sense dir-li-ho a ningú que d’aquesta ens faríem rics. Però a la fi mon pare em feia baixar del núvol dient-me que la quinzena, tot i això la portaven fluixa, total que no entenia res jo de diners. La veritat era que es feia l’hora d’anar-me’n a escola. I jo sabia que en tornar-hi mon pare estaria preparant-se la berena (un saquet on hi havia el menjar per al sopar i el desdejuni) per anar-se’n al moll.
Amb la rua a la mà que ma mare m’havia preparat per a berenar, veia a mon pare eixir de casa cap al port. I llavors un món nou començava per a mi. I una tristor i buidor injustificable m’envaïa.

Nosaltres, mon pare, ma mare i jo –si aquell any la veda abraçava la Setmana Santa, evidentment mon pare no hi podia vindre- sempre anàvem religiosament a acomplir amb el rictus catòlic de veure la processó del divendres abans de la Setmana Santa -la de la “Verge dels Dolors”- i després, ja al divendres sant no faltàvem mai a la tètrica desfilada on eixia en processó el cos jacent de Crist.
Ma mare, en veure la desolada imatge de “la Dolorosa” davant nostre, m’alçava al bracet, i molt baixet, a cau d’orella i amb tota la gravetat del món, em feia repetir sense deixar de mirar amb veneració la trontollosa sagrada imatge, una jaculatòria que en poques paraules venia a demanar-li a la Verge Maria que mon pare pescara moltes caixes de sardina i aladroc.
Després, unes tristíssimes notes de la banda de música tancaven la comitiva; i en sepulcral silenci, la gentada es desfeia en mil direccions.
I aleshores jo sabia que el dia irremeiablement s’havia acabat. Semblava que el jorn estiguera sent engolit a poc a poc per les notes que havien deixat escapar aquells foscos músics còmplices de la meua malenconia.
El fred de la nit primaveral ens acompanyava silenciosament fins al “grupo”, vull dir el "Grupo Los Angeles", que era on llavors vivien nosaltres. Allí ens rebien unes somortes llums que emetien dues solitàries faroles. I ma mare i jo, silenciosament ens deixàvem guiar per aquells dos fanals terrestres com la llum atrau al peix .